Translate

diumenge, 3 de febrer del 2013

El procés de transició nacional serà temporalment il·legal, o no serà

Darrerament sembla que s'afegeixin veus aparentment influents al corrent que pretén refregir l'encaix de Catalunya dins Espanya. El que va ser una invenció d'urgència del PSC per a mirar de recollir el vot ambigu entre el catalanisme i l'espanyolisme, o simplement el que va ser una maniobra per sobreviure entre el seu electorat i l'obediència deguda a la Corte del Reyno, ara resulta un concepte d'utilitat oportunista per a alguns empresaris i d'altres espanyolistes que entreveuen la seva batalla perduda.

Des de Joaquim Gay de Montellà, passant per Josep Oliu, Jose Manuel Lara, Isidre Fainé, i fins a Josep Piqué, l'aposta pel diàleg (i la solució) dins de la legalitat vigent sembla haver guanyat transversalitat. Però atenció, perquè la transversalitat no s'ha de confondre amb suport domocràtic significatiu. Que determinats personatges de militància diversa s'alineïn al front comú de l'encaix en la legalitat establerta amb la mort de Franco, no afegeix versemblança ni legitimitat democràtica a la proposta. Els constitucionalistes lights que propugnen el diàleg dins del marc legal, segueixen brindant al sol per una solució impossible. Però poc els importa, perquè prioritzen el manteniment del seu estatus personal, profesional i polític, a qualsevol aspiració de transició nacional catalana. 

Aquestes veus públiques saben perfectament que el marc legal actual mai permetrà que Catalunya sigui res més que la mamella folklòrica que nodreix l'economia de l'espanyolitat rància de sempre. Però el seu discurs és -o creuen que és- políticament i fastigosament correcte, perquè avorta les aspiracions nacionals catalanes sense empunyar la bel·ligerància de l'espanyolisme caspós. Podriem dir que els qui defensen el diàleg dins la legalitat vigent, no són més que espanyolistes per passiva, per definir-los decorosament. Exerceixen del millor cavall de Troia de l'Estat espanyol al cor de la catalanitat, ja que entre les seves files hi trobem icones de l'empresariat, la banca i d'altres veus mediàtiques com les que hem citat més amunt.

Però, que no us enganyin. Aquest discurs constitucionalista, legalista i espanyolista amb pell de xai català, no és gens majoritari democràticament parlant. La transversalitat d'aquest corrent més enllà del batibull del PSC, és inexistent. Afortunadament fa temps que a les urnes cada persona representa un vot, i és obvi que hi han més votants treballant a les bases de la banca i les empreses que a llur direcció. Per tant, que cognoms més o menys catalans com Lara, Piqué, Oliu, Fainé o Gay de Montellà propugnin "una solució dialogada" dins la legalitat vigent, per a exterminar les aspiracions nacionals de la majoria de catalans, no és més que la declaració d'intencions d'un grapat de personatges, i a tot estirar, de les seves famílies. Res més. No hem de confondre ser mediàtic amb ser influent.

Que el president d'una entitat financera, editorial o un representant patronal declari en català i amb la boca petita la seva aposta per l'espanyolitat vigent, no vol dir que els seus treballadors, directius o afiliats pensin el mateix ni molt menys. No hi tenen cap mena d'influència en el vot de ningú, tret del seu entorn familiar i poc més, si és que el tenen. No oblidem que l'estatus personal y professional al que han arribat aquests pseudo-prohoms ha estat fruit del vassallatge nacional que Catalunya a exercit amb Madrid. Aquests personatges no han incomodat el poder espanyol, i per això són on són. Cóm podem esperar que aquests estómacs i egos agraïts vulguin modificar la legalitat establerta? És evident que, ideologies a banda, prioritzen i prioritzaran els seus status actuals a qualvol altre incert, per atractiu i democràtic que resulti per a la majoria de la població.

Per tant, no ens hem de esverar perquè quatre directius mal comptats, aspirants a generadors d'opinió, proclamin a la desesperada el seu servilisme cap a la mà de la que mengen. Si no permetem que l'altaveu mediàtic que utilitzen ens influeixi, no representen a ningú més que a ells mateixos. One man, one vote. No ho oblidem mai.

La Democràcia del poble català només té un sòl enemic: Que ens facin creure que no podem decidir democràticament, i que això ens faci desistir. Però si ens mantenim ferms en les nostres majoritàries conviccions, si no ens deixem convèncer per declaracions malintencionades de l'espanyolisme troià de quatre directius o partits oportunistes, som i serem els únics amos del nostre destí. I com que la legislació actual no ens ho permet fer sense el consentiment espanyol, s'hi haurà d'arribar de forma temporalment il·legal. Així de fàcil, lògic i democràtic. Per a aconseguir un acord i un nou marc legislatiu que ens permeti ser, és evident que hem de conversar i negociar fora de la llei, o bé haurien d'arribar a l'absurd d'empresonar a dos terços del Parlament. De la mateixa manera com en qualsevol conflicte les parts negocien al marge de les lleis establertes, amb discreció i fora d'una llei que s'ha demostrat obsoleta. Perquè si no s'hagués demostrat obsolet el marc legal, no hi hauria conflicte.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada